Tel. +34 938 017 107

Per què corres?

córrer

Certament és una pregunta d’aquelles que fan pensar. És la primera pregunta que t’hauria de venir al cap quan veus a un corredor suat i amarat i esbufegant d’allò més. Segurament si aterrés un extraterrestre i veiés milers de corredors, donant voltes als estadis sense parar, per no moure’s de lloc, o amunt i avall per carrers, avingudes i parcs per acabar tornant a casa, es preguntaria: per què corren? En canvi, a mi, que corro, ningú m’ho havia preguntat mai; i jo tampoc ho he preguntat mai a cap altre corredor. És un tema que tenim interioritzat. Correm i punt. Ningú es pregunta per què. I com que està ben vist en la societat, no cal donar-hi més voltes.

Quan he començat a pensar en com respondre la pregunta, ja he vist que no seria fàcil. La resposta directa del tipus “perquè fa salut” no em convenç. Hi ha moltes coses saludables que no faig, i moltes de menys saludables que m’empiparia deixar de fer-les… per exemple la cervesa després de córrer, oi que és de les més bones? No serà que corro només per aquest primer glop llarg de cervesa? No. És més que això.

El primer que m’ha vingut al cap són unes quantes anècdotes. Una, d’un amic, que em va dir quan estava a punt de marxar de vacances al Senegal “allà no vagis a córrer eh!, que si et veuen corrent, tothom s’amagarà per por al lleó que ve darrere”, o aquella dita atribuïda a Hatsumi Sensei quan li van preguntar si córrer era bo. La seva resposta va ser “bé, si tens pressa…”. I la imprescindible entrevista a un suposat doctor brasiler que desmenteix que córrer sigui saludable. L’entrevista és boníssima. Arguments del tipus “l’animal que més temps viu en tot el món és la tortuga (centenars d’anys), precisament l’animal que menys corre” posen en dubte la professionalitat del doctor. Sigui com sigui, s’ha de llegir (posar “Dr. Paulo Ubiratan” al Google).

D’arguments per no córrer se’n podrien trobar molts més. Així doncs per què corro? És difícil d’explicar. La resposta involucra sentiment, emocions, capacitat de superació, sofriment, competitivitat, però també companyonia, trobar-se a un mateix, reflexió, satisfacció amb un mateix… tots ells conceptes que no tinc l’habilitat suficient per a descriure amb detall mitjançant paraules. Suposo que per entendre-ho s’ha de córrer. Sinó no t’entra al cap que pot portar a una persona a calçar-se unes bambes, estigui plovent o nevant, i sortir a córrer. D’altres corredors, molt més hàbils que jo en el món de les lletres, han provat d’explicar-ho. Per exemple el periodista multimaratonià Arcadi Alibés en el seu llibre “Córrer per ser feliç” o l’escriptor d’èxit Haruki Murakami en el seu “De què parlo quan parlo de córrer”. Ambdós molt recomanables, sent el segon més introspectiu. I si només voleu un tastet d’aquest sentiment, recomano el vídeo de YouTube titulat “Esos locos que corren“. Estic segur que tothom que corre comparteix aquests sentiments.

Lògicament, aquests sentiments del corredor no apareixen d’un dia per l’altre. Cal un procés d’enamorament amb l’activitat, més o menys llarg. Si una persona surt un dia a córrer, probablement, el sentiment que en traurà un cop hagi acabat serà el “mai més”. En aquesta etapa d’enamorament cal un incentiu per tornar-hi. I aquest és el que canvia de corredor a corredor. Tothom va començar per un motiu diferent: un consell del metge, un repte personal, … explicaré el meu cas, que és particular. Resulta que als hiverns, m’agradava anar una estona al vespre a la piscina a nedar. Pagava l’abonament anual de la piscina de Les Comes d’Igualada. Fins que un dia el meu pare (corredor empedreït) em va dir que si m’apuntava a la secció de Triatló del CAI (Club Atlètic Igualada) et sortia la piscina de franc. La contrapartida: havia de participar en un triatló. Sabia nedar i a l’estiu fèiem bones sortides en bicicleta, però córrer, no! No m’agradava i ho trobava duríssim. El màxim que havia corregut eren 12 minuts a l’estadi amb l’Institut. En deien el Test de Cooper. I era un suplici. Però com que la pela és la pela, jo i un amic (el Gabri) vam començar a córrer amb l’objectiu d’acabar els 5  km d’un triatló Sprint sense haver de caminar. I ho vam aconseguir. I ja no vaig poder parar de córrer. 10  km. Mitjà marató. I finalment una marató.

Doncs a la pregunta, per què corres? La resposta podria haver estat: corro per diners. Certa, però res més lluny de la realitat.

Francesc Soriguera Martí

Deixa un comentari