Tel. +34 938 017 107

La marató de Berlín

La Marató de Berlín és una del circuit privilegiat de les 10 maratons més emblemàtiques del món, que actualment, alguns, les limiten a 5.

Generalment, quan et desplaces per una marató, marxes un parell de dies abans, per l’aclimatament (dels pobres) que normalment és perjudicial, doncs el turisme pot i quedes cansat, precisament, per fer el turista.

Un dels primers actes que es fan, és anar a la fira del corredor, entre d’altres coses, perquè has de recollir el dorsal. La fira del corredor de Berlín és potent, però, cada dia són més mercantilistes, està dominada pels patrocinadors de la cursa creant bon ambient.

Després, quan visites  la ciutat, aviat t’adones perquè és una marató privilegiada, doncs Berlín és pla com la mà, no cal dir que aquest és un dels aspectes importants en una marató, i més, si es vol de titllar de ràpida, com és el cas. A més, així que s’acosta el dia, altres aspectes acaben per fer que aquesta marató tingui aquesta característica d’emblemàtica.

Un altre aspecte important és que a la vigília per tota la ciutat ja es veuen preparatius que alguna cosa grossa s’atansa, per si fos poc, al centre neuràlgic de la marató (i de Berlín), sortida i arribada, la porta de Bradenburg i carrers llindants ja es fan tota mena d’esdeveniments, curses infantils, carreres de patins, muntant un sidral important d’organització a tota la zona, que, per descomptat, queda totalment tallada al trànsit rodat.

Sorprenentment, no sent el dia de l’esdeveniment, un ja queda sorprès en veure la calma, disciplina i el bon grat amb què els ciutadans berlinesos suporten els talls rodats que comporten tots el actes  i participen en l’ambient que no és poc.

Berlín ja respira marató per tot arreu, els 40.000 participants, de llarg, donen un aire preatlètic a la ciutat, des dels que passegen relaxats cuidant la preparació al mínim detall, fins als més agosarats que troten suau, per “estirar les cames”, hi ha els que llueixen les indumentàries de rigorós xandall com els atletes de més d’elit que es troben a cada xamfrà, les colles d’atletes amb les seves respectives parelles lluint un futur maratonià, tot això i més, que la capital, aquell dia, sigui la capital de la marató.

El dia arriba i es fantàstic, a les 6 del matí  rius de gent que amb autobús, metro, a peu… van arribant al lloc de sortida. No cal dir que la sortida està perfectament organitzada, per alguna cosa és Alemanya, hi ha varis controls d’accés a on sols pot entrar l’atleta,   degudament acreditat amb el dorsal. La sortida es troba en uns jardins boscosos grans a costat de la Porta de Bradenburg, a on tots els serveis estan perfectament instal·lats, lavabos portàtils i guarda-roba principalment i els atletes, anant fent camí, es van col·locant als seus “caixons” de sortida preestablerts als dorsals de cada atleta, i degudament senyalitzats, no sense fer abans, cadascú, el seu ritus, esprints, estiraments, trotar suau… inclús meditacions!

Així que es va atansant l’hora els nervis flueixen, el neguit es nota, l’orina ja s’ha d’evacuar a qualsevol lloc i de qualsevol manera,  les dessuadores, samarretes i tots els estris que cadascú porta per resguardar-se del fred, comencen a volar cap a la vorera, i de cop l’estrèpit que ha començat és una primera liberalització que ja estàs dintre d’ella,  i quan passes l’estora del xip, als pocs segons, la liberalització ja és total i a córrer!!! Aleshores ja ets dintre del tot, immers amb la fantasia inicial de la marató, per fer-la, acabar-la, per fer marca, per sentir les sensacions especials que ella comporta… Encara que actualment s’hagi desmitificat una mica la marató, l’esperit d’ella, crec, que perviu, i la mítica barrera del 35 km no és broma, si et passes o no estàs prou ben preparat, no és una barrera, és un mur infranquejable, ferla i acabar-la et posa al teu lloc i et dóna una satisfacció que quelcom important has fet.

La ciutat s’ho ha pres en serio, es nota, l’ambient és encomiable, las orquestrines, bandes de músics, cantants, timbalers… son, pràcticament a tocar, al llarg de tota la cursa, els avituallaments igual, ben assortits, tant d’aigua i cada dos de begudes isotòniques i plàtans. Els patrocinis tampoc no fallaven, els trobaves que et donaven, si volies, menjar energètic. De fet, fins que no has passat la mitja vas “encaixonat” amb el teu rol, o sigui a la freqüència que t’has posat, difícil de sortir-ne, doncs és tanta la gent, que anar més a poc a poc resultes una nosa i si vols anar més de pressa has de sortejar atletes constantment, però a partir d’aquí, cada vegada més es nota qui és qui, el que continua al mateix ritme, el que queda ressagat, el que ha de caminar… i el més greu, el que ha de plegar, anant-se tota la il·lusió en orris. Però tot plegat, la planura de la ciutat, la cridòria constant, les orquestres, els companys de cursa… et van portant cap a la meta.

El llenguatge dels atletes populars té una semblança amb el de buscador de bolets o caçadors, mai no fracassen, els atletes abans de començar sempre es curen en salut, la vaig a fer, no estic fi del tot, i entrenat poc … i així, quan l’acaben agafen lo que volen segons el resultat, si no és bo, ja ho havia dit,  i si és bo, m’hi trobat be i he tirat fort. Però la veritat es reflexa a la cara del que l’acabat, si ha quedat satisfet amb ell mateix o no.

A la meta hi ha tota mena d’alegries d’haver-la acabat, molts juntament amb els familiars, que els esperen i escridassen quan veuen que ja arriba, també hi ha el que té la cara desdibuixada del cansament que porta, el que ha agafat una rampa a les cames i intenta fer estiraments per veure si aconsegueix caminar, les fotografies oficials o dels corresponents parents que esperen i així arriba la fi després de les dotze setmanes de preparació i de tots els nervis que ha comportat.

Els atletes van acabant la marató i torna a envair-se la ciutat d’ells, però ara amb la medalla penjada al coll durant tot el que resta de dia, se’ls nota el cruiximent que porten en caminar o en aixecar-se d’una cadira i no diguem en baixar les escales, però feliços i contents d’haver acabat la marató, molt si és la primera, i també si és una més del currículum.

La ciutat, l’organització, la 41º vegada que es celebra, els berlinesos i els atletes fan que, realment, sigui una marató emblemàtica.